La Primera Vegada

per Sergi Rodríguez

Per tot hi ha una primera vegada: per intentar el primer petó, per muntar el primer moble d’IKEA, per descobrir-te la primera cana. També per anar al cine.

Aquesta va ser la meva Primera Vegada.

Teletransportem-nos a un dissabte per la tarda de fa trilions d’anys. En aquella època, per un dels dos únics canals on s’hi podia practicar el zàping sense comandament a distància hi feien ‘Mazinger Z’, La Meva Sèrie Preferida del Món Mundial –la primera que va tenir aquest honor, si més no–. Era la cita ineludible de cada dissabte, un dels grans moments de la setmana, 30 minuts de pura emoció catòdica. Aquella tarda, però, es van ajuntar tres circumstàncies fatals que ni Murphy s’hagués atrevit a maquinar. Les enumero:

—Circumstància Número 1: la presència a casa del meu germà, nou anys més gran que jo i –no és una dada supèrflua– afeccionat a tot tipus d’esport televisat.

—Circumstància Número 2 (lligada a la 1): la retransmissió d’un partit de tennis; em jugaria parts vitals de la pròpia anatomia que era la final femenina de Roland Garros.

—Circumstància Número 3 (indestriable de la 1 i la 2): la coincidència espai/temporal de l’emissió de la sèrie i de l’emissió de l’event esportiu, combinades amb la presència del germà gran i únic. (Nota de l’autor: s’ha de tenir en compte que la diferència d’edat entre el major i el menor dels Rodríguez li donaven al primer un avantatge considerable a l’hora de seleccionar canal)

No cal dir-ho: aquella tarda pel televisor familar s’hi va veure tennis sobre terra batuda.

El meu enuig va ser considerable i plenament justificat, i el vaig expressar com cal fer-ho en aquests casos: amb una rebequeria èpica.

No obstant, no tot havien de ser males notícies per aquell marrec d’ulls verds i rabieta fàcil. Jo encara no ho sabia, però a la cartellera de Barcelona s’hi podia veure una versió amb actors de carn, ossos i caspa de La Meva Sèrie Preferida del Món Mundial: ‘Mazinger-Z: El Robot de las Estrellas’ (en teniu el tràiler més avall). Entre sanglot i sanglot, els meus pares m’ho van fer saber per tractar de calmar les irades queixes davant la injustícia catòdica de la que estava sent objecte. Em quedava sense tele, sí; però a canvi estava a punt de descobrir un art, el setè, al que he consagrat milers d’hores des d’aquella Primera Vegada. Aliè a la transcendència del moment, l’anunci dels meus pares no em va consolar gens.

Permeteu-me un incís, una disculpa pública. I és que, com apunt autobiogràfic, aquest text té dues mancances imperdonables: no sé quants anys tenia quan va succeir el que estic explicant –diria que no més de cinc o sis– i ignoro a quin cinema em van dur –per bé que el faig a prop del passeig Maragall–. Ho sé, en sóc conscient, demano perdó.

En canvi, recordo com si fos ara que, davant la insistència de les preguntes que els llençava entre plors, els meus pares em van explicar què era aquell indret tan estrany on estàvem a punt d’anar: “És un lloc on hi ha una pantalla moooooolt gran i on s’hi veuen pel·lícules”, em van venir a dir. I jo, portat per una imaginació infantil que no m’ha abandonat del tot gairebé 40 anys més tard, vaig assumir que la pantalla que em deien que era taaaan gran devia rodejar-ho tot, pel cap baix. D’aquella tarda també recordo que, anant de camí, vam passar per un túnel de rentat on ens van deixar el 127 blanc net com una patena, i que sortint d’allà em van regalar un petit cotxe de plàstic –groc, podria jurar davant notari– cortesia de la casa. Suposo que, a aquelles alçades, la meva rebequeria devia estar en franca recessió.

I pel que fa al moment en què vaig entrar a una sala de cine per primer cop a la meva vida –música solemne, si us plau–, a l’instant en què em vaig acomodar a la butaca, i els llums es van apagar, i es van descórrer les cortines, i es va il·luminar la pantalla amb un feix de llum blanca, i el so mecànic del projector va trencar el silenci, i van començar a projectar-hi les imatges gegantines del meu idolatrat Mazinger… Doncs bé: d’aquell fet fundacional de la meva biografia cinèfila, d’aquella primera pedra sobre la que he edificat una passió que m’ha donat de menjar durant anys com a periodista cinematogràfic… no us en puc dir res. Res de res. Entenc la vostra decepció, sé que esperàveu una altra cosa, reitero les meves disculpes. Però ja us ho he dit, com a Capítol 1 d’unes improbables memòries això és un desastre: no recordo què va passar a la sala, no sé com vaig reaccionar en veure el robot televisiu en Cinemascope, no puc parlar de les emocions que em va despertar l’esdeveniment. Només sóc capaç de rememorar, fent un esforç neuronal notable, una escena en què algú –el propi Mazinger?– disparava una mena de roda de molí contra ves-tu-a-saber-qui… I res més.

Això sí: després d’aquella Primera Vegada hi vaig tornar, i hi vaig tornar, i hi vaig tornar, i hi he seguit tornant, i hi segueixo tornant i hi seguiré tornant. I el millor de tot: darrerament, sovint hi vaig acompanyat d’un petit espectador d’ulls verds i rabieta (menys) fàcil que també va tenir, no fa pas tant, una Primera Vegada. I ell, igual que el seu pare molts anys abans, també va quedar encisat per això que en diuen “La Màgia del Cinema”…

(adaptació i traducció de l’artícle original, publicat a “El Blog de la Redacción” de la pàgina web de la revista “Fotogramas”, el 27 de març de 2012).

Si vols, escriu alguna cosa...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s