‘Pluja de mandonguilles 2’: ecosistema comestible

En Flint i la Sam, en plena selva comestible.

En Flint, la Sam i tota la colla, en plena selva comestible.

Més enllà del recurs fàcil que hagués estat multiplicar fins a l’infinit la idea original de la primera part –és a dir: menjar a dojo plogut del cel gràcies al giny d’un inventor entusiasta i maldestre– aquesta seqüela de “Pluja de mandonguilles” ens proposa un estimulant pas endavant: la manduca caiguda dels núvols ha evolucionat fins a convertir l’illa de Collavall en un colorit ecosistema on les hamburgueses de fast food s’han transformat en aranyes gegantines, les patates en hiperbòlics hipopòtams i els cogombres en la versió vegetal dels minions de la saga “Gru”. Un entorn visualment espectacular on els protagonistes, liderats pel simpàtic Flint Lockwood, hauran de lluitar contra el cap d’una corporació “verda” que, com no podia ser d’una altra manera, té unes intencions ocultes gens benintencionades…

A més de complir amb escreix amb les dosis d’entreteniment, humor i ritme trepidant que es demana a una cinta d’aquestes característiques, “Pluja de mandonguilles 2” funciona com interessant al·legat ecologista per al públic infantil i com a film denúncia –fins on és possible tractant-se d’una pel·lícula feta des d’un gran estudi– de les macrocorporacions i els objectius reals que aquestes amaguen darrera les seves enlluernadores façanes. La cinta també ens posa en alerta sobre els perills de la idolatria, representada aquí en l’elàstica figura del mediàtic gurú de l’energia sostenible Chester V. I també inclou el clàssic missatge familiar –en aquest cas monoparental, per viudetat del progenitor de torn–, concentrat en una tendra escena de pesca entre el pare de les celles poblades i el fill del pentinat impossible.

Love Boat, versió animada.

Love Boat, versió animada.

El film de Cody Cameron i Kris Pearn és un bon exemple del que passa quan uns animadors en estat de gràcia es troben amb un guió que no es limita a ser una successió de gags: que els seus 95 minuts de metratge passen, gairebé, mastegats… perdó, volant.

 6 a 12 anys. 

Per la gran quantitat de gags per centímetre quadrat que poblen cada fotograma.

-Per les patacades i les pallassades que fan tots els personatges, en especial l’hipervitaminat policia i l’elàstic dolent de la funció.

-Pel mico parlador, responsable –no sempre en primer pla– d’alguns dels moments més delirants de la cinta.

-Pels animals comestibles que habiten la selva en què s’ha convertit Collavall.

-Per la trepidant escena de la persecució de la maduixa per un riu d’aigua de coco.

-Per l’enlluernador disseny de producció: des de l’interior de la corporació en forma de bombeta fins a la selva nascuda a partir del menjar, l’univers creat en aquest film és dels més espectaculars vistos en una cinta d’animació, res a envejar als de la nau de “WALL·E” o la jungla de “Els Croods”.

-Per riure’s amb gràcia –i mala llet– de la vida dins una gran empresa: el constant tràfec de tasses de cafè i succedanis a les oficines de LIFE Corp. és una sagnant metàfora dels temps ultracafeïnats en què vivim.

-Per la imaginació desbordant dels animadors a l’hora de crear els animals a partir d’aliments.

-Pel missatge ecologista que, no per repetit a tort i a dret, deixa de ser necessari.

-Per la petita maduixa, una robaescenes que reclama minijoc per mòbils ja.

-Pels crèdits finals, amb aclucada d’ull a la fal·lera youtubejadora dels nostres dies.

-No cal haver vist la primera part per gaudir d’aquesta seqüela: al primer minut ens resumeixen tot el que cal saber sobre la cinta de fa quatre anys.

-S’estrena en català.

-El tram final està una mica allargat; una petita tisorada al metratge hagués anat bé.

-Algun moment musical.

-Si no teniu l’oportunitat de veure-la en català, haureu d’aguantar les veus de Úrsula Corberó, Santiago Segura o Carmen Machi en tasques de doblatge, a més d’haver de patir referències a Chiquito de la Calzada o a la “relaxing cup” de l’Anna Botella. Calia?

Fer-vos amb el conte original en què es basava el primer film, “Ennuvolat amb risc de mandonguilles”, una petita joia escrita l’any 1978 per Judi Barrett amb unes meravelloses il·lustracions del seu marit, Ron Barrett. El llibre està publicat en català per l’editorial Corimbo.

videos

Si vols, escriu alguna cosa...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s